Reproduïm un text publicat a l'Hora Nova, de Figueres, en record de la campanya que vam fer de cara a les eleccions municipals.
Colera sense problemes
Colera sense problemes? Quan s’acosten les eleccions els ajuntaments tallen cintes, inauguren obres, posen primeres pedres. Ja se sap. El que no s’ha fet en els últims quatre anys – o en els últims vint – es posa sobre la taula a corre-cuïta, que els vots tenen un preu en projectes i en il·lusions. Tot plegat té el seu mèrit: sovint els projectes i les il·lusions es repeteixen cada quatre anys, com una mena de carta als Reis que només la fe del poble fa creïbles, per passar a l’oblit immediatament després de les eleccions. Generalment, alguna cosa en queda: aquí un camp d’esports, allà un dispensari, més enllà una carretera... Són les engrunes del tec promès a la campanya, però ja és molt. Només hi deu haver un poble, el de Colera, que pot anar saltant d’eleccions en eleccions sense ni engrunes. Viu de paraules, de promeses, de somnis, d’elucubracions i de fantasies que mai no es fan realitat. Colera té un alcalde eternitzat, gairebé hereditari, que es guanya els vots amb el fum del no fer res. Fem una repassada a les pàgines dels diaris que parlen de Colera en els darrere temps. “Colera projecta la seva expansió a partir del traçat de la N-260”, “Habitatges de protecció oficial per als joves”, “Colera ofereix els seus terrenys per ampliar el conreu de vinyes”, “La fira de la Mel es farà el mes de juny”, “Reactivaran la Fundació Art Parc de Colera”, “Surt a informació pública el projecte del parc eòlic de Colera”, “Colera millora la xarxa d’aigua a Sant Miquel”, “Rehabiliten la façana de l’ajuntament”, i així. Són exemples extrets de l’Empordà de les últimes setmanes. Mai un alcalde havia sortit tantes vegades a la premsa sense fer absolutament res.
Perquè totes les notícies tenen un protagonista clar: el senyor Miquel Carrés, el millor alcalde empordanès a l’hora de vendre fum a la premsa. Fum propi, com el d’un parc temàtic a Molinàs, que no coneix ningú més que ell, i el fum dels altres, com les vinyes que propietaris particulars cultiven al terme municipal, o els molins de vent que, si ningú no ho atura, destruiran el paisatge extraordinari que envolta la petita població empordanesa a canvi de trenta cèntims.
Dels problemes de Colera no se’n parla mai. L’alcalde no en té, de problemes. Que diverses sentències del Suprem l’obliguin a rectificar actuacions urbanístiques especulatives mal fetes, que l’ajuntament posi a la venda un carrer del poble, que no s’obri el carrer 11 de setembre tot i la sentència que obliga a fer-ho, que bona part de la població no tingui clavegueres, que el cementiri estigui abandonat de la mà de déu, que es tanqui al trànsit el passeig de mar – el pla de les Portes – en benefici de particulars, que els vells no tinguin on anar, que les platges siguin brutes i s’hi aboqui terra, runa i grava quan cal netejar la riera, que s’intenti atropellar els veïns de les urbanitzacions amb plans parcials sense sentit ni lògica, que es permeti abocar les runes de les obres de la carretera a la riera, que no hi hagi menjador escolar, que no es tingui pressupost ni per posar uns bancs a la plaça, que els fanals que es fan pagar als veïns a preu d’or no es pugin encendre mai per falta de pressupost i que la tramuntana se’ls endugi abans que s’hagin inaugurat. Tot això no són problemes.
No són notícia. I la llista de les “no notícies” es podria allargar indefinidament. La gran actuació de l’ajuntament de Colera va ser la campanya dels naixements. Un milió de les antigues pessetes per als nens que naixessin al poble. Calia salvar l’escola. Va durar poc, com totes les campanyes publicitàries. Però va durar prou perquè els néts més néts del poble – només cal mirar noms - en fossin beneficiaris. Aquell milió de pessetes no era fum. Era caler viu, sonant i calent.
Jordi Lladoner